El barcelonauta

Després d’uns dies de reflexió postelectoral a la ciutat de Barcelona arribo a les següents conclusions:
Celebro que els barcelonins en nombre important i suficient majoria hagin votat una candidatura de canvi, rupturista i antiestablishment, una candidatura que anhela justícia social i més participació ciutadana. És evident que el missatge representa una alenada de frescor que ha sabut impregnar-se a la pell de la gent. 
Ara bé, de tot el discurs dels d’Ada Colau&Cia, em grinyola una cosa. Com és que tot i tenir una potència extremadament crítica rn el discurs amb els aspectes que ells en diuen socials, davant les injustícies i agressions que rebem cada dia per part del Gover Espanyol plantejen simplement que la revolució es quedi en un dret a decidir? Que no és responsable també el govern d’Espanya de les retallades i de l’ofegament al finançament autonòmic? I davant les agressions contra la nostra cultura i la llengua a l’escola catalana..Això no és política social? Que 2 milions de persones sortim al carrer cada 11 de setembre perquè es restableixin les nostres llibertats, perquè estem farts del que representa l’estat espanyol, no és social això? 
No és just utilitzar tota la artilleria anti-sistema i girar la cara davant aquestes injustícies simplement perquè car, a “les nostres files tenim independentistes, federalistes i unionistes”

En fi, tot i així, tot i no haver-vos votat, us desitjo molta sort i que feu molta feina a Barcelona. Vosaltres mateixos us heu posat el llistó molt alt i les espectactives són molt altes i exigents. 
Per la meua part em declaro cada dia més barcelonauta que mai. 

Anuncis
Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

El nàufrag

La lluita per un canvi real de manera de viure. Tothom t’anima però ningú t’ajuda, “reinventat” diuen els gurús arreu com si només pel fet de pensar-ho es fés realitat així, PTIK, en un espetegar de dits, quan la realitat només posa pals a les rodes i t’has d’arromangar (sí, la paraula és correcta) i mans a l’obra, embrutar-se i enfangar-se fins caure exhaust, fins perdre la noció i la valoració d’un mateix, perdre el nord i pensar que un no val res i que ha errat al tombar pel camí que devalla cap al precipici mentre rebs en silenci la falsa compasió d’amistats que ja només són de facebook, mail o whasapp. Així senyors crido què és la vida de l’emprenedor, bé , millor dit, del nàufreg empresarial, aquell que sí, ha tingut el valor de fer-se un rai i fer-se a la mar, però navega incert sense rumb cap a un destí totalment incert.

Publicat dins de Sin categoría | 1 comentari

Persones

Persones allunyades com planetes. Hi ha buit i foscor entre elles i dins d’elles.

#microconte #microrelat

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

El cotxe

No era fins que havia baixat d’un cim gaudint de l’aire fresc i un dia ben assolellat  d’hivern quan més bé es trobava. Potser per les endorfines de l’esforç, potser per sentir-se plenament lliure, per la visió del blau del cel amb el contrast de la pedra, o la presència i l’ombra freda dels pins negres,  o vés a saber el perquè, però en arribar el refugi i prendre’s una cervesa era l’home més feliç del món. Allà dalt, era plenament ell, sol, lliure, cap necessitat de més o de menys, la cervesa era un extra, plena sintonia amb el més profund de sí mateix. Només en aquell estat hi havia felicitat plena. 

S’aixeca del pedrís del refugi i agafa la motxilla. Deixa la llauna dins, la tanca i se la posa a l’esquena. Comença a caminar deixant  el refugi a l’esquena i ja uns metres enrere. Comença el descens cap al cotxe. En arribar al pàrquing situat en un revolt de la carretera el cotxe ja no hi és. Que ha passat? Me l’han robat? L’absència del vehicle és evident. No hi ha cap possibilitat. El cotxe no hi és. Les preocupacions comencen de seguida. Se li tiren a sobre com voltors a la carnada. Però com ha pogut ser? Malparits!!! Però com és que hi ha gent així?? Quins desgraciats!!..Podríem aquí continuar amb els gitanos, els moros o qualsevol ètnia, grup del facebook, o personatge del twiiter o d’instagram que no es caigui bé, però el nostre amic no és xenòfob i es queda aquí, amb uns lladres ideals que no tenen cap forma clara ni ètnia o raça coneguda. Simplement són uns perfils dibuixats de persona i els acabem d’identificar com a lladres i prou. En passar la primera razzia de voltors de la preocupació, apareix la segona horda. I què faré ara sense el cotxe? Mecagoenlamarequehovaparir! Com aniré a treballar? Però si encara no el tinc pagat? Però com pot ser? Tan guapo que era! El meu cotxe….me l’han robaaaaaaatt!

En una altra banda el nostre cotxe està rutllant per la carretera a tot gas, i els nostres lladres de simple perfil, buits dintre dels contorns, transparents si voleu dir, s’ho estan passant bomba amb el cotxe per la carretera de muntanya de costat a costat a tota velocitat. Per més satisfacció dels nostres lladres resulta que el nostre amic porta una nevereta al cotxe plena de cerveses que de seguida s’han disposat a obrir i  a beure’s. Els lladres de perfil dibuixat quan ja han passat una estona bé surten del cotxe i simplement el llancen per un espadat i ho graven amb els mòbils per divertir-se veient com s’estampa al final de la caiguda i s’incendia iniciant un incendi forestal. Jajajaja…que bé s’ho passen els lladres de perfil dibuixat i invisibles. 

El nostre amic, una vegada la bèstia de la resignació ha aparegut, està trucant als mossos d’esquadra per fer la denúncia  i a l’assegurança per tal li enviïn un taxi per tornar a casa. 

De tornada ja és ben fosc. En el taxi després d’haver-li explicat al taxista, parlar dels polítics i de l’economia i de com va el món prova de relaxar-se una mica. Tot allò que era a la muntanya s’ha quedat en el pedrís del refugi. En el precís moment que s’aixeca i es dirigeix cap al cotxe, aquell és l’instant en el que s’activa l’interruptor de les preocupacions, del pensar, del jutjar, del decidir, del raonar, una lluita eterna entre la raó i el ser que només produeix malestar. 

 

Anotació | Posted on by | Deixa un comentari

Davant del mirall

Davant del mirall
nu i abatut
el fill busca el pare
però no el troba
ara té preguntes
ara vol consell
davant del mirall
el fill busca el pare
Quant immadur he sigut!
I de cop, d’una volada,
em trobo la maduresa,
però em falta el teu consell.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Ja no rius

Ja no rius,
Ja no menges, ni treballes, ni balles!
Ni tampoc dius,
discursos de barra, ni de festa major o a la sobretaula!
Ni tan sols descanses en pau
Simplement…
…Ja no hi ets!

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

El Barret

Em vaig llevar. l’Aire salat m’acariciava la cara. Només es sentia el lleuger flameig de les veles i l’aigua picant al casc del vaixell. Acabava de trepitjar la coberta quan un cop de vent s’emportà el barret dansant per l’aire fins caure a l’aigua. Quan vaig anar a mirar, l’aigua havia desaparegut!. El vaixell estava ancorat sobre una extensió sense fi de sorra blanca. Allà baix hi havia el barret. Vaig baixar fins a terra i vaig agafar el barret espolsant-lo d’aquella fina sorra blanca mentre mirava en totes direccions cap a l’horitzó. Només es veia sorra blanca. Un desert pla on era difícil discernir on era el cel i on la terra. Es va fer fosc i vaig pujar al vaixell per anar a dormir. Em vaig llevar. l’Aire salat m’acariciava la cara. Només es sentia el lleuger flameig de les veles i l’aigua picant al casc del vaixell.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari