De Karl Popper, encara en treuen pit alguns científics per desacreditar aquells “contrincants” que han sigut derrotats a la institució científica. Tot i això, ara seré molt reduccionista, el seu mètode científic basat en la falsabilitat, és a dir, que tot aquell enunciat falsable és científic, no és del tot correcte. Tractaré d’explicar-ho amb exemples. Revisem aquest enunciat:
“El fill de Déu és Jesucrist”. Com que l’enunciat és vàlid sempre i no hi ha cap altra possibilitat, és a dir, que no pot ser falsable, l’argument no és científic.
Fins aquí molt bé, però que passa amb els següents arguments?
“La força de gravetat atreu els cossos amb una acceleració de 9,8 metres/segon” Com pot ser falsable aquest argument quan precisament l’evidència empírica ens demostra això, i ja ningú ho posa en dubte? Si fos així, l’enunciat compleix amb els mateixos criteris que el primer.
Suposem un altre enunciat:
“Déu existeix”. Com que aquest enunciat és falsable, precisament perquè no hi ha evidència científica de l’existència de Déu, doncs l’enunciat és vàlid científicament.
Una de dos, o, no entenc Karl Popper, o realment el seu mètode científic no val per a res. I és que la ciència, no deixa de ser una idea, com totes les construccions humanes. Si no recordo malament, Wittgenstein deia que sumem 2+2=4 simplement perquè aprenem a fer-ho per la tècnica en si mateixa de sumar, i no pel valor dels nombres, aquests precisament, estan mancats d’un significat en si mateix i tampoc són transferibles des d’una realitat essencial observable. Poso un exemple: Si he d’enfrontar-me a un clan rival i els he de llençar pedres per protegir el meu poblat he de saber quanta munició tinc, i llavors aprenc i dedueixo els números pel fet de comptar i sumar més que no pas per les pedres en si.
La ciència, a diferència dels que l’enalteixen com a únic camí per al coneixement, no és res més que el producte pel qual solucionem problemes. Tot i això, i a favor de la ciència, cal dir que és molt important en el desenvolupament tecnològic humà. Gràcies a la ciència, i no a la parapsicologia, ni tampoc a la religió, es curen els càncers, però no tots malauradament. Per què llavors la ciència no pot curar tots els càncers? Doncs perquè l’àmbit i la comprensió dels fenòmens que produeixen aquestes malalties és encara un misteri, en molts casos.
També és un misteri la parapsicologia, algunes persones creuen que forces metafísiques, energies, en diuen, poden arribar a actuar i a interactuar entre nosaltres. Utilitzen a més a més, tota classe d’objectes de mesura, psicofonies, etc. dotant-se així d’una voluntat científica, d’empirisme, poder comptabilitzar i demostrar així els fenòmens. No dic que no hi hagi fenòmens que no es puguin explicar científicament, car, aquest és el camí del coneixement científic, però em penso que el que falla amb els fenòmens paranormals és l’atribució causada per forces màgiques, fantasmes i ànimes en pena.
Una vegada un amic em tirava per cara que al Perú vaig experimentar un fenomen paranormal. Ara m’adono que a vegades més val estar-se calladet, perquè no fas res més que alimentar i donar a arguments i forces, precisament a aquells que creuen en totes aquestes pràctiques màgiques, que les necessiten com l’aigua per justificar les seves creences.
És veritat que durant una visita al convent de Santa Catalina a Arequipa, vaig entrar en una de les cambres on havien viscut fa uns cinc-cents anys unes monges de clausura. Actualment, en viuen unes quantes en una petita part del convent, que no es pot visitar. La cambra estava anormalment més fosca que les altres a les que havia entrat. A més a més, vaig notar una presència a la foscor just al costat de la xemeneia de la cuineta de la cambra. M’esforçava per tractar d’arribar a veure què era, però tot i que no es veia res de res per la intensa foscor, estava allà, amagada. També vaig notar que no era benvingut, una força maligna m’empenyia a girar cua i a no fer cap passa més endavant, com quan tens un gos rabiós al davant i estar a punt de saltar-te al coll. Vaig sortir cagat de por, amb una suor freda i una mica blanc, segurament amb la tensió per terra i molt angoixat.
El relat, us el cregueu o no, té tots els components per atribuir-lo com a prova de fenomen paranormal. El perquè no pot titllar-se de científic és perquè el producte científic no és arbitrari ni particular. Si tothom que entrés en aquella cambra li passés el mateix llavors estaríem davant d’un cas a estudiar des del punt de vista científic. El fet que allò em passés a mi, que soc un exemplar d’humà dividit entre els vuit mil milions d’éssers humans (1/8.000.000.0000) invalida la tesi del fet paranormal.
Ara bé, tot i que es desconeixen quines són les connexions entre la percepció, la imaginació i la fisiologia, moltes de les malalties psiquiàtriques, especialment aquelles que produeixen visions, percepcions, etc., estan ja ben diagnosticades i amb tractaments efectius. I aquest ja no és un fet particular, afecta una part de la població i, per tant, és objecte d’estudi des del punt de vista científic.
Òbviament, el que vull dir, és que respecte al cas “paranormal” viscut al Perú, l’experiència és més atribuïble probablement a una causa interna del meu organisme més que no pas a la percepció d’una realitat metafísica, energia extracorpòria, fantasma ectoplasmàtic o com li vulguin dir els fervorosos creients de la màgia i la parapsicologia.
Fent ús de la imaginació, la humanitat ha creat el món, però també monstres com Cthulhu o els Cenobites d’Hellraiser, títol fílmic de la novel·la El cor condemnat, de Clive Barker i traduït per primera vegada en català, que us recomano si teniu ganes de passar “canguelo” ara que s’apropa el dia de Tots Sants. L’Arcà, de l’editorial Laertes, n’és una col·lecció especialitzada.
https://laertes.es/ca/coleccio/larca-ca/
Foto “Pinhead” extreta de la web Wired: https://www.wired.com/2015/05/geeks-guide-clive-barker/
Foto del monestir de Santa Catalina de @JMazzoti a la web Viaja Perú: https://www.viaja-peru.com/guia-viajes/arequipa_santa_catalina.htm
Lletres, Poepensaments i Microcontes 